Més del 80% de la població a Espanya viu en ciutats o zones urbanes i segons Nacions Unides, aquest percentatge s’elevarà a prop del 90% per a 2050. Això es tradueix en què en menys de 30 anys, 9 de cada 10 persones habitaran una de les nostres ciutats.
Si parlem dels reptes que això comporta en un moment històric clau, on ens enfrontem a diversos canvis de model (econòmic, energètic, productiu, etc), l’equació resulta summament complexa.
Per tant, els grans reptes de les nostres ciutats són un cúmul de profundes transformacions que hem d’escometre com a societat i elles depenen de la col·laboració i interpel·lació de tots els actors: administracions públiques, ciutadania, empreses i entitats socials, guiats per les metes dels ODS.
Un dels majors riscos al qual ens enfrontem sens dubte és el canvi climàtic i l’inevitable impacte que aquest ja està produint i produirà en els nostres ecosistemes. Ara bé, una lliçó que podem aprendre de com estem lluitant amb ell i que sens dubte no està produint bons resultats, és la reacció enfront del problema, en comptes de la prevenció per a evitar l’amenaça.
Por el propio funcionamiento de nuestro modelo económico, estamos acostumbrados a esperar que los problemas lleguen para buscar una solución y aplicarla. Com ens està ensenyant la crisi climàtica, aquest model no sols no és efectiu, sinó que en molts casos ja és tard per a actuar i el que acabem fent és aplicar mesures pal·liatives per a evitar la catàstrofe o en tot cas minimitzar els seus efectes.
Para aplicar una analogía en nuestras ciudades, podemos decir que el término Smart cities (ciudades inteligentes) está de moda. Per a aplicar una analogia a les nostres ciutats, podem dir que el terme Smart cities (ciutats intel·ligents) està de moda. És quelcom de que cada vegada més gent parla, no obstant això no podem arribar a entendre el benefici que tindrà sobre nosaltres, la població. La veritat és que estem en una fase, on centenars de sensors i tecnologia arriben a les zones urbanes, ara bé, el valor real que ens ofereix a les persones és molt limitat de moment.
Seguint amb l’exemple, aplicar tecnologia per a mesurar pot aportar un gran valor, però si no creguem els mecanismes perquè tota aquesta informació pugui servir per a avançar-nos i evitar riscos o directament buscar vies per a solucionar problemes, poc sentit tindran les smart cities. Una via per a canviar aquesta tendència de repetir l’error com hem fet amb les crisi climàtica, són les Cognitive city. En aquest nou concepte emergent es parla que “el temps real és massa tarda”.
Les ciutats congestives busquen aprofitar la tecnologia per a predir el que vindrà en pròxim segon o en el mes vinent, aprenent el que ocorre avui i va ocórrer en el passat, de manera que ens aporti un valor real a les persones i no meres dades que la majoria de casos són pràcticament impossibles de desxifrar per a les persones del carrer.
Des d’aquest prisma, si tornem a parlar dels grans reptes, són gairebé innombrables, ja que ens enfrontem a transformar per complet el nostre model de convivència. Si només ens quedem amb els grans vectors que seran els pilars d’aquesta transformació, parlem de canvis tan transversals com el model energètic, la mobilitat elèctrica, la rehabilitació d’habitatges, reducció de les emissions de carboni i la gestió dels residus, els espais verds, etc.
No menys important és el canvi de model productiu que porta amb si el repte de l’ocupació, on faran falta milions de llocs de treball relacionats amb sectors emergents i d’altra banda, l’automatització farà que altres punts ja no siguin necessaris, afectant persones d’edat avançada i en molts casos de sectors vulnerables que no tindran temps per a reciclar-se i tornar al mercat laboral.
Sens dubte és un repte amb majúscula i la clau serà de tàctica i estratègia, l’execució i els resultats que obtinguem seran conseqüència del primer. Tenim una gran oportunitat de dissenyar un model que s’anticipi als problemes i creï unes ciutats sostenibles i pensades per a les persones que les habitem.
